Quantes persones que no tornaré a veure mai més, que mai sabré si han aconseguit caminar millor amb el caminador, si la cama els hi ha deixat de fer mal, si han deixat de plorar les seves penes per enfrontar amb valentia la realitat que els hi ha tocat viure. Els enyoraré, sense cap mena de dubte. He acabat aquestes pràctiques amb les butxaques carregades d’experiències i consells. Fascinant. No m’imaginava que seria així. Demà entonaré el meu darrer “Bon dia! Som les estudiants, que se’n recorda, de nosaltres?”. Amb un somriure d’orella a orella, encara que porti grapes de cap a peus, encara que no pugui moure una meitat del cos, encara que es doni cops al cap sense saber per què ho fa, encara que miri per la finestra i contesti amb veu prima, distant, pensant en aquella filla que va desaparèixer del món ara fa prop de quatre mesos. “Moltes gràcies per tot, que vagi bé”. Somriure de nou i agafar-los la mà. El contacte és fonamental. Que sentin que no estan sols, que no tenguis por de tocar-los. Que vagi molt bé, ho desitjo de tot cor. Encara que jo ja no hi seré perquè m’expliquin que el seu nét els porta aigua quan ja estan adormits, o per explicar-me que el seu fill treballa als mossos en torn de nit. Tampoc hi seré perquè em mirin amb llàgrimes als ulls explicant-me que s’estan tornant bojos, que no han saltat per la finestra perquè no la poden obrir. No hi seré perquè em diguin que tenc un rellotge lleig, burlant-se d’un test que fa massa vegades que es repeteix. Em guardo la casa amb el fum de la xemeneia i la frase per dissabte. “Avui juga el barça i guanyarem”. Encara que he de reconèixer que la “i” la poso perquè tu em vas dir que hi era. Gràcies, Estanis.
Canvis
Fa 15 anys
