Qui espera, desespera. Això diuen a casa meva. Tic-tac, toc toc, que fa el meu cap contra el clot del teu buit, del teu no-ser, del teu adéu. Les hores del dia em piquen a la porta i el que era horabaixa ara és fosca nit. Que m’envolta i se’m menja, de dalt abaix. M’engoleix. Qui espera, desespera. Això diu tothom. Imaginacions que intenten suplir la realitat que s’amaga a passes d’aquí. On ets? Què fas? Tic-toc. L’agulla del rellotge, feixuga, avança a favor de la gravetat, encara. Per després rebel·lar-se i mostrar-se molt més dura del que pensava, molt més interessant, molt més contra natura. Que puja, que puja. I ara torna a baixar. On ets? I que adéu, i que fosca, fosca, ja no m’hi veig, de fosc que està. Horabaixa post el sol... T’espero, t’espero, t’espero... fins que deixi d’esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada