Espera amb boca dolça, dolça mar, dolç bosc. Els dits plens de sucre dins la boca del llépol. Que no deixi res, que s’ho endugui tot. Que els records de les mans no els vull per res més! Ara surten les dents, que blanques i brillant, per mirar-m’hi millor, suposo. Llépol, que estàs fet, que no en tens mai prou. La ensaïmada era molt bona, gràcies pels 100g de desgràcies, sempre donant el toc final. I també a tu, per mirar-me, amb aquesta cara, sense poder-me dir res, sabent que ho necessitava. Perquè ho estava esperant, amb tots els nervis de punta, esperant rebre un estímul, esperant notar la pell, una paraula, l’alè al clatell, el que fos. Però tu estaves girat. Llépol, llépol, que només vols el sucre que queda als meus llavis? Sabent que s’acaba, sabent que n’hi deixa d’haver. Llépol... llépol...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada