La partida es va fent difícil mentre la pluja tenyeix d'aigua les cases i els carrers d'aquesta ciutat. El futur llunyà se m'ha acostat massa i ha passat a ser el meu present. Ja no hi caben suposicions ni expectacions; la realitat ja em toca amb el seu dit amenaçant. Ja no em puc fer la despistada.
Entre arbres i verdesca; pedres, sol i horitzó; flors, camins i pujades, s’hi troba la cita mínimament mensual. El futur que m’espanta i se’m menja i la calor que ja puc sentir picant fort contra cada corba dels meus cabells. M’agrada trobar-m’hi, de totes maneres. Que els desitjos volin lliures, ampliant les seves mires. I que l’aire entri als meus pulmons, fresc i net, salvi la vida d’aquest cor accelerat. Pujades i baixades després, tu tens la culpa de la seva idealització.
No tenia les idees clares. Però com el llamp irrompent en la tempesta, el seu cap cridava esglaiat. Necessitava que li acariciessin els pensaments i tots aquells records amb què s’havia anat constituint el seu dia a dia. La nit se la menjava i el calor rogenc dels seus ulls brillava en aquella obscuritat poc natural. Afecte, gemegava el seu cor. Feia temps que el racionalisme de què feien gala alguns havia abandonat el seu cos. Ara només creia en acords i sensacions. Era un animal engabiat dins concepcions absurdes i apreses. Engabiat dins anys de silenci. Però ara el seu cor gemegava aterrit. Amb por, frenesí de paraules de sentiments. No plorava. Era un animal engabiat.
Els supòsits sobre què vivia resultaven ser un castell de cartes que s’aguantava miraculosament alçat, expectant a la primera bufada lleu que acabés amb tot aquell miratge. Era conscient de la inseguretat del seu terra, de la tremolor de tota la seva realitat a cada passa. Per això sempre totes venien precedides d’una reflexió intensa i interna.
El pas del temps dins la caixa de música s’atura, torna lent. El compàs de la melodia mai escrita marca el temps, marca el ritme que se m’escapa pels pèls. La ballarina volta i dansa, segueix dansant fins que m’escup la meva imatge en forma de mirall. Impertinent i hipòcrita. Bellesa sobrenatural que resulta ser terrorífica. La música segueix avançant a pas lent, constant. El temps penja del fil, del seu fil. Res està sota el meu control. Tot penja. Tot va i ve.
