La gàbia humana

No tenia les idees clares. Però com el llamp irrompent en la tempesta, el seu cap cridava esglaiat. Necessitava que li acariciessin els pensaments i tots aquells records amb què s’havia anat constituint el seu dia a dia. La nit se la menjava i el calor rogenc dels seus ulls brillava en aquella obscuritat poc natural. Afecte, gemegava el seu cor. Feia temps que el racionalisme de què feien gala alguns havia abandonat el seu cos. Ara només creia en acords i sensacions. Era un animal engabiat dins concepcions absurdes i apreses. Engabiat dins anys de silenci. Però ara el seu cor gemegava aterrit. Amb por, frenesí de paraules de sentiments. No plorava. Era un animal engabiat.