Darrer dia de pràctiques

Quantes persones que no tornaré a veure mai més, que mai sabré si han aconseguit caminar millor amb el caminador, si la cama els hi ha deixat de fer mal, si han deixat de plorar les seves penes per enfrontar amb valentia la realitat que els hi ha tocat viure. Els enyoraré, sense cap mena de dubte. He acabat aquestes pràctiques amb les butxaques carregades d’experiències i consells. Fascinant. No m’imaginava que seria així. Demà entonaré el meu darrer “Bon dia! Som les estudiants, que se’n recorda, de nosaltres?”. Amb un somriure d’orella a orella, encara que porti grapes de cap a peus, encara que no pugui moure una meitat del cos, encara que es doni cops al cap sense saber per què ho fa, encara que miri per la finestra i contesti amb veu prima, distant, pensant en aquella filla que va desaparèixer del món ara fa prop de quatre mesos. “Moltes gràcies per tot, que vagi bé”. Somriure de nou i agafar-los la mà. El contacte és fonamental. Que sentin que no estan sols, que no tenguis por de tocar-los. Que vagi molt bé, ho desitjo de tot cor. Encara que jo ja no hi seré perquè m’expliquin que el seu nét els porta aigua quan ja estan adormits, o per explicar-me que el seu fill treballa als mossos en torn de nit. Tampoc hi seré perquè em mirin amb llàgrimes als ulls explicant-me que s’estan tornant bojos, que no han saltat per la finestra perquè no la poden obrir. No hi seré perquè em diguin que tenc un rellotge lleig, burlant-se d’un test que fa massa vegades que es repeteix. Em guardo la casa amb el fum de la xemeneia i la frase per dissabte. “Avui juga el barça i guanyarem”. Encara que he de reconèixer que la “i” la poso perquè tu em vas dir que hi era. Gràcies, Estanis.

Sucre als llavis

Espera amb boca dolça, dolça mar, dolç bosc. Els dits plens de sucre dins la boca del llépol. Que no deixi res, que s’ho endugui tot. Que els records de les mans no els vull per res més! Ara surten les dents, que blanques i brillant, per mirar-m’hi millor, suposo. Llépol, que estàs fet, que no en tens mai prou. La ensaïmada era molt bona, gràcies pels 100g de desgràcies, sempre donant el toc final. I també a tu, per mirar-me, amb aquesta cara, sense poder-me dir res, sabent que ho necessitava. Perquè ho estava esperant, amb tots els nervis de punta, esperant rebre un estímul, esperant notar la pell, una paraula, l’alè al clatell, el que fos. Però tu estaves girat. Llépol, llépol, que només vols el sucre que queda als meus llavis? Sabent que s’acaba, sabent que n’hi deixa d’haver. Llépol... llépol...

Qui espera...

Qui espera, desespera. Això diuen a casa meva. Tic-tac, toc toc, que fa el meu cap contra el clot del teu buit, del teu no-ser, del teu adéu. Les hores del dia em piquen a la porta i el que era horabaixa ara és fosca nit. Que m’envolta i se’m menja, de dalt abaix. M’engoleix. Qui espera, desespera. Això diu tothom. Imaginacions que intenten suplir la realitat que s’amaga a passes d’aquí. On ets? Què fas? Tic-toc. L’agulla del rellotge, feixuga, avança a favor de la gravetat, encara. Per després rebel·lar-se i mostrar-se molt més dura del que pensava, molt més interessant, molt més contra natura. Que puja, que puja. I ara torna a baixar. On ets? I que adéu, i que fosca, fosca, ja no m’hi veig, de fosc que està. Horabaixa post el sol... T’espero, t’espero, t’espero... fins que deixi d’esperar.

Avions a punt de sortir

La partida es va fent difícil mentre la pluja tenyeix d'aigua les cases i els carrers d'aquesta ciutat. El futur llunyà se m'ha acostat massa i ha passat a ser el meu present. Ja no hi caben suposicions ni expectacions; la realitat ja em toca amb el seu dit amenaçant. Ja no em puc fer la despistada.

(i tu què?)

Binibona

Entre arbres i verdesca; pedres, sol i horitzó; flors, camins i pujades, s’hi troba la cita mínimament mensual. El futur que m’espanta i se’m menja i la calor que ja puc sentir picant fort contra cada corba dels meus cabells. M’agrada trobar-m’hi, de totes maneres. Que els desitjos volin lliures, ampliant les seves mires. I que l’aire entri als meus pulmons, fresc i net, salvi la vida d’aquest cor accelerat. Pujades i baixades després, tu tens la culpa de la seva idealització.

La gàbia humana

No tenia les idees clares. Però com el llamp irrompent en la tempesta, el seu cap cridava esglaiat. Necessitava que li acariciessin els pensaments i tots aquells records amb què s’havia anat constituint el seu dia a dia. La nit se la menjava i el calor rogenc dels seus ulls brillava en aquella obscuritat poc natural. Afecte, gemegava el seu cor. Feia temps que el racionalisme de què feien gala alguns havia abandonat el seu cos. Ara només creia en acords i sensacions. Era un animal engabiat dins concepcions absurdes i apreses. Engabiat dins anys de silenci. Però ara el seu cor gemegava aterrit. Amb por, frenesí de paraules de sentiments. No plorava. Era un animal engabiat.

El meu castell de cartes

Els supòsits sobre què vivia resultaven ser un castell de cartes que s’aguantava miraculosament alçat, expectant a la primera bufada lleu que acabés amb tot aquell miratge. Era conscient de la inseguretat del seu terra, de la tremolor de tota la seva realitat a cada passa. Per això sempre totes venien precedides d’una reflexió intensa i interna.
Sovint es demanava com seria fonamentar la seva realitat sobre un terreny més segur, fortament cohesionat, on pogués picar de mans i peus sense considerar la possibilitat d’ensorrar-se món endins de manera inevitable.